Segona cursa superada!

Sí, com ho llegiu: segona cursa de 10km superada! I a més, amb nota! ;) Contra tot pronòstic vaig rebaixar el meu temps anterior en 4 minuts, deixant la meva marca personal en 1:04:29. Tota una proesa! La veritat és que estic molt orgullosa d'aquesta cursa perquè em vaig dosificar com calia i els temuts Paral·lel, Tamarit i Lleida van ser menys exigents del què m'esperava. Tot i això, l'última pujada va ser matadora! Sort que aquesta vegada la meta estava en baixada i al final fins i tot vaig poder esprintar. 

El Ferran i el Carles, com sempre, van fer poc més de 45 minuts i la Roser no va tenir el seu dia. De totes maneres, segur que a la propera anirà millor! Si continua fent els parcials que fa, arribarà molt lluny! Des d'aquí, molts ànims!

I nosaltres, ens veiem a la propera cursa, que serà la dels Nassos, el 31 de desembre.

La meva primera cursa de 10km

Quan al febrer em vaig quedar a l'atur, no m'hagués imaginat que uns mesos després acabaria corrent una cursa de 10km. De fet, mai m'havia agradat córrer. Ho odiava profundament. Però entre uns i altres i pel fet de tenir més temps liure m'hi he anat enganxant. Tot va començar com una broma amb la Roser... després es va convertir en un repte i ara finalment s'ha convertit en una realitat. Ja he fet dues curses de 5km i el passat 31 d'octubre, dia de la castanyada, em vaig estrenar amb una cursa de 10km!

La cita escollida va ser el Cros Popular de Sants i el meu company de fatigues va ser el Carles, però només passar per sota l'arc de sortida, ens vam separar. Ell ja és un crack en tot això, així que cadascú havia de fer la seva cursa. El recorregut presagiava algunes pujadetes d'aquelles que sembla que no pugen, però que quan portes alguns km a les cames t'adones que sí que van cap amunt i a sobre es fan eternes. I així va ser... Des del principi vaig anar a la cua de la cursa, però mai vaig deixar de córrer i després de sobreviure al carrer de Sants (de plaça Espanya fins a Avinguda Brasil) vaig arribar la 1247 de 1257 corredors. L'Emma, la Roser i el Carles m'esperaven a l'arribada animant-me a fer els últims metres. Quan vaig arribar a la meta em vaig sentir orgullosa, orgullosa d'haver acabat, d'haver fet la meva primera cursa de 10. Gràcies a tots els que em van animar, coneguts i desconeguts, perquè sense ells potser no hagués arribat.